Context històric en el que visqué Sant Tomàs d'Aquino
El segle XIII va ser una època d'expansió econòmica; les ciutats gaudien de prosperitat i es van construir les grans catedrals gòtiques. En l'àmbit polític va sorgir la polèmica entre els reis i el papat sobre si el poder seglar havia de sotmetre's a l'eclesiàstic.
És també el període d'apogeu de l'Escolàstica, que es desenvolupa en les universitats. Una de les universitats més actives va ser la de París, famosa pels estudis de teologia, on hi havien mestres d'arreu del món i on a més s'estudiven nous manuscrits. Va ser en aquesta universitat on estudià Sant Tomàs, que obtengué el rau de mestre i una càtedra l'any 1256.
Per mitjà de les universitats va tenir lloc la recepció i l'estudi de textos grecs, sobretot d'Aristòtil, i àrabs, com els comentaris d'Averrois. L'accés als textos va ser possible gràcies a l'intercanvi cultural que va sorgir a través d'escoles de traductors com la de Toledo i també com a conseqüència de les croades. El sitema educatiu va millorar-se molt i començà a utilitzar mètodes didàctics universitaris que donaven més importància a l'estructura i el domini de la dialèctica.
En aquells moments van fundar-se també dos nous ordes religiosos: els franciscans (que es van concentrar en la predicació) i els dominics (dedicats a l'ensenyament), a aquesta darrera orde pertanyia Sant Tomàs.
A les acaballes del segle, van produir-se disputes entre els dialèctics, que aplicaven les regles de la lògica a la teologia, i els antidialèctics, que opinaven que lús de la lògica era perjudicial per a la fe. Quan Sant Tomàs va tornar a impartir classes a la Universitat de París l'any 1269 aquestes polèmiques ere molt habituals.
En aquest text Plató ens argumenta la seva teoria de la reminiscència. Segons el text, doncs, i la teoria, el lloc natural de l'ànima és el món de les idees, el món intel·ligible, el qual a pogut comprovar abans de lligar-se al cos. Un cop efectiva aquesta unió, però, l'ànima oblida en gran mmesura els seus coneixements anteriors, però encara manté alguns records que se'ns presenten gràcies a la dialèctia i al contacte amb els objectes sensibles que participen de l'idea universal.
2. Títol: Fomentar el record
3. Anàlisi
La teoria de la reminiscència, exposada en la teoria de les idees, una de les quatre vias per accedir al coneixement de les idees, contant amb la catarsi, l'amor i la dialèctica. L'ànima, al contrari que el cos, és immortal, transmigra d'un cos a l'altre i a més, és natural del món de les idees, per tant, abans de restar lligada al cos, les ha contemplades, però un cop unides, les oblida. Aquesta amnèsia, però, no és completa, sinó que en cert grau, l'ànima recorda les idees, que a nosaltres se'ns presenten com innates. Per tal d'impulsar aquest record, calen la dialèctica i el contacte amb els objectes sensibles que participen d'una idea en qüestió, és a dir, per recordar l'idea de la bellesa serà necessari, d'una banda, el fet de contrastar la meva visió d'aquesta amb altres, a través de la dialèctica, i d'altra banda, que estigui en coctacte amb coses belles sensibles que em suscitin aquesta idea.
4. Comparació
La concepció platònica de la immortalitat de l'ànima ens recorda a la teoria de Pitàgores, que considerava l'ànima quelcom empressonat en el cos però amb existència infinita després de la mort d'aquest, segons ell, l'ànima transmigrava d'un cos a un altre en el primer alè d'un nedó. Plató accepta, doncs, aquetsa immortalitat i aquest dualisme entre cos i ànima que introdueix el pitagorisme. D'una altra banda, Plató s'oposa als sofistes en tant que aquets primerament, neguen l'existència de veritats i coneixements vàlids per a tothom, però Sòcrates supera aquesta concepció i posteriorment el seu deixeble hi introdueix la teoria del coneixement.
Vigència del mite de la caverna a l'actualitat Al meu parer el mite de la caverna es troba molt present a l'actualitat. En el Estat en el que visc, jo mateixa molts cops m'he sentit presa d'una mena de muntatge creat per les altes esferes del govern. No es difícil en absolut sentir-se així en un país on cada dia és noticia l'engany d'un polític diferent. Des de dalt, aquells que nosaltres mateixos escollim per dirigir el nostre país fent-los responsables de tot quant ens interessa aprofiten el seu poder per intentar fer-nos creure que tot funciona bé i que no hi ha cap problema. Les informació que ens donen al poble no és més que la que nosaltres volem sentir. Al telenotícies les seccions que parlen de política acostumen a amagar els detalls més escabrosos de les accions governamentals mentre ens expliquen els detalls més morbosos els successos quotidians per tal de mantenir-nos distrets amb qualsevol cosa, per tal de que no pensem ni ens amoïnem mentre els dirigents van fent al seu parer. Vivim doncs en una ciutat-caverna en la qual només veiem les ombres i aparences de les qüestions que, per viure en democràcia, tenim dret a conèixer al cent per cent. Som, també en moltes ocasions necis ciutadans-presoners que molts cops decidim tancar els ulls i fer que sí amb el cap per tal de no complicar-nos més l'existència. És el sol del mon de les idees la veritat a la que no ens permeten l'accés i que molts cops la nostra estupidesa ni tan sols ens dona la inquietud de conèixer.
El mite de la caverna es una al·legoria de Plató que fa referència la la situació de l'ésser humà en front el coneixement i apareix al setè llibre de la república ( etapa de maduresa).Aquest mite ens acosta la idea platònica de l'existència de dos mons, el de les idees (al que podem arribar mitjançant la raó) i el dels sentits o aparences, en el qual nosaltres som i coneixem través dels sentits i percepcions.
Aquest mite explica que hi ha una caverna on uns presoners resideixen lligats. Aquests presoners només tenen al davant una paret en la que veuen projectades les ombres d'uns objectes que uns homes passegen rere el mur on ells són lligats. Les ombres d'aquestes figures són l'únic que veuen i coneixen el presoners i aquests, per tant consideren que les ombres que veuen son d'objectes reals i no figures.
Un dels homes apressats i lligats aconsegueix escapar-se i sortir a fora de la caverna, primer té moltes dificultats per adaptar-se a la llum i es dirigeix als reflexos de les coses que hi ha en l'aigua, poc a poc mira els objectes directament i finalment por dirigir la vista al sol. Un cop aprecia la bellesa d'aquest nou món, el presoner escapat torna a la caverna per informar als seus companys però aquests no accepten el que diu i no es deixen alliberar.
En aquest mite els éssers humans som els presoners que vivim a la caverna, que representa el món dels sentits i només veiem les ombres des objectes, és a dir, les aparences.El presoner que fuig és el filòsof que busca conèixer l'altre món a pesar del dolor i esforç que això representa i que després aurá de guiar als altres presoners. El mon al qual s'enfronta és de les idees, poc a poc va descobrint totes elles i finalment descobreix el sol, que representa la idea jeràrquicament més important per a Plató, la idea del Bé, que és la més difícil de conèixer i per tant, al mite, la que més costa de mirar pel presoner fugit.
I - Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas. - Ya lo veo-dijo. - Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados. - ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros! - Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos? - ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas? - ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo? - ¿Qué otra cosa van a ver? - Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos? - Forzosamente. - ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar? - No, ¡por Zeus!- dijo. - Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados. - Es enteramente forzoso-dijo. - Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba? - Mucho más-dijo. II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .? - Así es -dijo. - Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas? - No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento. - Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio. - ¿Cómo no? - Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar. - Necesariamente -dijo. - Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían. - Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro. - ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos? - Efectivamente. - Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable? - Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida. - Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol? - Ciertamente -dijo. - Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?. - Claro que sí -dijo. III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública. - También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo.
________________________________________________
A més a més
El següent vidio explicatiu resumeix perfectament el mite de la caverna de Plató:
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"
1. Idees principals:
En aquest fragment posat en boca de Socràtes, se'ns dóna la visió del filòsof envers el poble. Segons el darrer, la ciència no és quelcom important ni que calgui saber, donat que molts cops donem importància a altres qüestions que per a Socràtes romanen per sota de la ciència. Per a aquest la ciència guia a l'home i aquell que la coneix no troba altre solució més lògica i intel·ligent que obrar segons ella.
2. Títol:
Obrar segons la ciència delata intel·ligència.
3. Comentari:
Per a Sòcrates la ciència seria aquell equivalent am el seny. Per conèixer la ciència, la raó, cal ser assenyat i buscar el bé i el coneixement. Un cop doncs coneixem la ciència, deixem que aquesta sigui la guia de les nostres accions " perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar del coneixement".Perquè conèixer la ciència implica saber distingir entre el bé i el mal, i per tant, segons el filòsof, qui coneix el bé no actuarà mai segons el mal, sent així doncs virtuós aquell que ha arribat a la ciència i es dedica "governar" per ella.
Definició dels conceptes fonamentals per als sofistes
1- Naturalesa: engloba una realitat creada per a si mateixa i en si mateixa i configura una institució fonamental per al món que és desenvolupa segons el seu propi ritme i les seves propies lleis.
2- Llei: Les lleis s'oposen al concepte de natura, ja que son creades per les persones mateixes amb el fi d'organitzar-nos i establir l'harmonia en la convivència. Les lleis són creades segons els convenciments morals de cada grup.
3- Tècnica: És l´art de modificar o de produir quelcom real. La tècnica neix de la necessitat humana de millorar el que la natura ens proporciona per tal de satisfer les nostres necessitats.
4- Ciutat: És l'espai on es desenvolupa la vida i relacions humanes. Allò que ens impulsa a la ciutat és essencialment la necessitat humana de conviure amb els demés per tal de realitzar-nos individualment en harmonia envers l'entorn.
5- Llenguatge: El llenguatge i la necessitat de comunicació i discusió sobre les qüestions que ens afecten és una de les bases més importants de la democràcia. Els mateixos valors que han de regir els notres actes cal que siguin discutits previamet per ser a posteriori acceptats. Per a l'educació humana és fonamental el llenguatge.
6- Educació: Per que aquesta sigui possible és fonamental el llenguatge, mitjançant aquest les explicacions sobre les qüestions que ens comuniquen entren a la nostra ment.
7- Veritat: Té a veure amb alló que neguem o afirmem i està també lligada al llenguatge. En les societats predemocràtiques l veritat està lligada al poder. La veritat a de ser a partir d'aquí, demostrada i argumentada.
Tomàs d'Aquino va neixer al Laci i va viure durant el segle XIII. Fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l'edat mitjana. Dels seus estudis heretem importants bases per a la teologia cristiana, a més podem observar i estudiar gràcies als seus textos part del llenguatge i les idees aristotèliques. Hi ha hagut pocs estudis de Sant Tomàs d'Aquino com a personatge històric, en part per l'interès de l'Església de presentar-lo com a personatge atemporal. Se sap que estudià amb Albert Magne, i que aquest influí notablement el seu pensament i també que va ser mestre a Roma, Bolònia i Nàpols. Tomàs d'Aquino rebé també influències destacables de Plató , Agustí d'Hipona, Averrois i Maimònides. Respecte aquest punt, s'observen moltes similituds entre la Guia de perplexos de Maimònides, i la Summa contra gentiles, de Sant Tomàs, ja que ambdós estudis mostren la necessitat d'imposar un cert ordre davant als "desorientats". Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, on trobem diverses referències a la filosofia aristotelica, la Summa contra gentiles, ja esmentada, on s'elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et essentia.
Per respondre una qüestió tan complexa com aquesta, al meu parer, cal primer preguntar-se sí existeix una veritat absoluta, és a dir: Existeix en realitat quelcom universal i omnipresent que en regeixi a tots? Què pot arribar a ser essencial per a l'existència de tot el que ens envolta?La resposta, penso jo, serà segur subjectiva.
Segons la nostra educació, segons les nostres creences, podrem concloure que aquest súmmum de tot és un o altre. Puc jo imposar la meva veritat als demés?Mai. I els que no creuen en la meva veritat, estan doncs equivocats? No ho crec.
Tothom actuem d'acord amb els nostres ideals, tots obrem segons creiem que podem arribar a la felicitat i a la veritat. Jo crec que existeix una absoluta veritat per a tots però que mai tots coneixerem i que si algú la arriba a conèixer, segurament els demés no l'acceptem.
Per a mi, la veritat absoluta és Déu. Ell és comú per a tots nosaltres, pot també considerar-se el primer origen de tot quant ens envolta i és l'únic etern de tot quant conec.
Però no puc arribar a ell. No puc arribar doncs a la màxima veritat del meu món. Perquè segons la religió que en parla, la pregaria pot acostar-me a Déu, però, aquesta religió, tot i jo em sento còmoda amb ella, ningú no m'assegura que sigui una ciència del tot certa. És a dir, existeixen múltiples religions sobre el meu Déu i sobre altres però totes han estat ideades per persones. Vull dir, que, jo conec de Déu el que la Bíblia en diu basant-se en el testimoni de Jesús i el que en diu l'Esglèsia, sé doncs de la seva pietat i del seu infinit amor per tots nosaltres, però per molt que jo m'esforçi, ell mateix només podrà donar-me fe per creure en ell, no podrà convèncer ningú de la seva existència mitjançant arguments. Tot i així per la fe que a mi m'ha donat, jo el considero la màxima veritat i intento arribar a ell obrant el millor que sé però parteixo del convenciment de que en vida no el coneixeré, i tampoc em cal necessàriament, perquè la intriga de saber què és la veritat es el que em mou a la reflexió, si soc conscient de que tinc la màxima veritat i de que la conec perfectament, cauré en un dogmatisme a partir del qual és absurd motivar-se en arribar més endavant.
“Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat) quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és ( perquè no és factible), ni ho pots pensar”.
“Perquè és el mateix pensar i ésser”'
“Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l´ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món, ni reunint-lo.”
''És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.”
''Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t'ordeno que consideris. He de desviar-te doncs d'aquesta primera via de recerca i desprès d'aquella altra per la qual els homes ignorats caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords, i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”
1. Idees principals:
En aquests fragments, Parmènides ens parla de l'ésser, entenent aquests com a realitat. Identifica l'existència de quelcom amb el pensament envers aquest, ja que quelcom que no és no pot ser pensat.Proposa dos opcions , una viable i l'altre no, la primera serà l'acceptació de la veritat i l'intent de conèixer l'ésser (partint de la no existència del no-ésser) i la segona l'intent de arribar al coneixement partint de l'existència del no-ésser. Ens parla en també a les línies que hem llegit d'algunes de les característiques de l'ésser, com l'homogeneïtat (arreu és igual i no canvia- el principi serà així doncs el mateix fi) i la inmobilitat ja que no té cap límit. Per últim cal destacar la insistència de Parmènides en que escollim el camí que ens duu al coneixement de l'ésser ja que és d'ignorants agafar cap altre coneixement i considerar existent quelcom que no comprengui l'ésser.
2. Títol: Un camí correcte per arribar al únic i perfecte ésser
3. Comentari:
En aquestes línies, doncs, Parmènides ens exposa el tema de l'"ésser", el més tractat a la seva filosofia.Ell argumenta, doncs que tot el que nosaltres pensem ha de fer referència necessàriament a l'ésser, ja que si no formes part d'aquest, i per tant, no existís, no seria possible pensar-ho. Tot plegat es resumeix: "perquè és el mateix pensar i ésser".Dels els fragments anteriors, com ja he dit, podem extreure algunes de les característiques que el filòsof va donar al seu ésser, Parmenides digué que el seu ésser ( a part de ser immòbil i homogeni) devia de tenir forma esfèrica, per ser l'esfera la figura geomètrica més perfecte, era també l'ésser etern, present i continu.Segons parmenides, resumint, l'ésser ho engloba absolutament tot.
4. Comparació:
Parmènides compren, al igual que Heràclit, una sola realitat, la diferència entre ambdues maneres de pensar és què, si per Heràclit l'ésser canviava contínuament, Parmènides assegura que l'ésser no està sotmès a cap canvi, la seva teoria així doncs és la del monisme ontològic i s'enfronta a la teoria anterior d'Heràclit, el monisme dinàmic.
- Els homes deconeixen aquesta raó que existeix sempre, tant abans de escoltar-la com després d'haverla escoltat, atès que, encara que tot succeeix d'acord amb aquesta raó s'assemblen a inexperts. Els altres homes ignoren el que fan desperts de la mateixa manera que obliden el que fan quan dormen
- Els contraris s'hamonitzen, i , de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia.
- Entrem i no entrem al mateix riu, som i no som
- Després d'escoltar el logos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses en són una
1- Idees principals:
En aquests fragments, Heràclit d'Efes ens explica les pricipals idees que cimenten les seves teories i la seva filosofia. Segons Heràclit, doncs, una absoluta raó ens regeix a tots, una raó que desconeixem els homes a causa de la ignorància i a la qual hauríem de intentar accedir per tal de reconèixer la unitat de tot el que ens envolta, aquesta raó universal i permanent, per tant, serà el logos. Parla també, en el text, de la lluita de contraris, una lluita que dona lloc a l'estabilitat i que dona origen, una discòrdia, així doncs, com a "arkhé" o principi creador.
2- Títol: L'ordre que segueix el canvi
3- Comentari:
Al primer fragment, Heràclit no tan sols parla de el seu logos i el caracteritza al seu parer com a quelcom comú a totes les coses, regidor i etern, sinó que aprofita també per fer una mena de trucada a totes aquelles persones que ens podem trobar als seus ull "dormits" envers la llum del coneixement, amb els ulls tancats a aquesta raó. Coneixem d'aquest filosof les seves particularitats i la seva misantropia, potser un odi a la seva pròpia naturalesa fruit d'aquesta actitud de les persones mundanes de viure d'esquenes al saber, al contrari que el pensador, el filosof, que busca el coneixement de les raons fonamentals.
D'altre banda, podem destacar una idea bàsica a la filosofia d'Heraclit, la idea de la lluita continua i necessària de contraris, la "guerra" entre pols oposats que s'harmonitzen i encaixen donant vida, creant. Els cosos adversos, per tant, no s'exclouen sinó que es requereixen l'un a l'altre per tal de donar origen a la realitat. Aquesta idea de la lluita creadora podem entendre-la en el segon fragment.
Per últim, en els darrers dos fragments, el que ens dona a conèixer es la seva principal teoria: la teoria del monisme dinàmic. Per un costat "entrem i no entrem al mateix riu, som i no som", tan és així que per molts cops que entrem a un riu, aquests mai serà el mateix que la vegada anterior donat que l'aigua que l'omple no serà mai la mateixa, tanmateix la nostra pròpia persona no és tampoc estable, doncs nosaltres patim també un canvi continu: Res no roman estable, això pretén demostrar-nos el pensador.D'altre banda, " després d'escoltar el logos [...] és savi reconèixer que totes les coses en són una", amb aquestes paraules conclou la unitat de la realitat, només existeix una sola realitat per tant per a Heraclit: una sola realitat a constant canvi sotmesa pel logos.
4- Comparació :
Podem comparar el pensament d'Heràclit amb el de molts altres filòsofs contemporanis a ell. Centrant-nos en la qüestió del principi creador del món , és a dir, en les idees entorn l' arkhé, sabem que Heràclit considerava el foc el principi natural de quelcom, entenent el foc un símbol de la lluita i comparant la realitat amb una flama que pot romandre encesa i que de cop pot apagar-se; però, a la seva època altres filòsofs opinaven ben diferent a ell.
Anterior a Heràclit, Tales de Milet ( el primer filosof conegut) deixà en herència el seu convenciment de que l'origen de tot el que trobem al nostre abast no havia de ser un altre que l'aigua, per ser la naturalesa de quelcom natural humida i per estar la terra també sobre ella. Anaxímedes seguint a Tales en el temps, parlar de la "respiració" del cosmos i de l'aire, per tant, com a principi de tot.
_____________________________________________
A més a més
He trobat aquest power point a internet que penso que resumeix breument i força bé la vida i pensament d'Heraclit.
" D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l'ordre del temps"
Aquest fragment conservat d'un text d'Anaximandre ens permet apropar-nos i enterdre millor la seva filosofia i sobretot, el seu concepte del la realitat, el que ell enten com "ápeiron"; quelcom que roman etern i és imprecís i que serà l'origen i final de tot l'existent al nostre món.
A les línies d'adalt, Anaximandre sentencia que quelcom que neix es destrueix també en el mateix punt on fou creat, seguint un ordre del temps, que el filòsof tracta de necessari.
Donant origen al "Kósmos" doncs, trobem l' ápeiron i en el cosmos, l'univers que coneixem, tot es regeix segons la lluita de contraris (entenent aquesta lluita com a natural i necessaria); per aquest motiu Anaximandre parla de pagar retribucions i penes "per la seva injustícia", donant a entendre que el mateix ordre natural de quelcom que succeeix en el cosmos, dona lloc també a la destrucció d'aquest mateix, allà mateix on va ser originat, per tal de retornar tot al seu ordre i equilibri.
Buscant vídeos que parlessin sobre la filosofia d'Anaximandre al youtube, vaig trobar aquesta cançó de rap que parla sobre la biografia i ideologia d'aquest pensador. L'autor del vídeo va escriure i gravar la lletra per fer un treball de l'institut i a mi em va semblar una idea molt bona i original.
He trobat al youtube aquest vidio sobre la nacionalitat, un concepte de ciutadania que hem estudiat el darrer trimestre i que trobo que està força ben explicat
Marx critica en aquest fragment que els drets del l'home i el reconeixement d'aquests per part de l'estat és bàsic per a la constitució de l'estat modern actual, és la seva base, funciona gràcies a individus que interactuen entre ells moguts per l'interés privats i compara l'esclavitud antiga amb l'actual relació de treball entre el cap i els assalariats (que venen els seus treballs) moguts per les necessitats egoistes sobre si mateix i sobre els altres.
2. Títol-> Egoisme individual en l'estat modern
3- Desenvolupament del tema:
Marx critica en aquest text els fonaments del liberalisme, que considera egoista i també els pilars de la societat moderna, recolzada en el desenvolupament de la indústria i del comerç, en les relacions dels individus moguts per la satisfacció dels seus propis interesos i que porten a terme un conjunt de relacions comercials i relacions que Marx compara amb l'esclavitud, que són les relacions de persones que presten els seus serveis a unes altres sent les primeres recompensades econòmicament.
1- Intel·lectualisme moral-> Qui coneix la virtud obra segons ella. Ninguú fa el mal sabent que ho fa.
2- Maièutica-> Segons Sòcrates és el mètode mitjançat el qual es pot "donar a llum" a la veritat. 3- Hedonisme-> Teoria defensada pels hel·lenístics que identifica el plaer amb la felicitat. 4- Felicitat (Aristòtil)-> Considera que ser feliç és autorealitzar-se com a home fent l'activitat més propia d'aquest. Aquesta activitat donarà lloca un bé suficient, únic i fruit d'una activitat llarga i continua. Serà una activitat intel·lectual ja que aquesta és la que més ens diferència dels animals.
5- Prudència-> Virtut dianoètica, capacitat per deliberar correctament els pros i els contras de quelcom per tal de determinar què és allò que més ens convè.
6- Pau interior-> Els estoics és preocupaven del benestar de l'ànima sent concients de que tot el demés està en mans del destí. 7- Aritmètica dels plaers->Teoria utilitarista que defensa que tots els plaers són iguals en qualitats i susceptibles només en mesura; la suma dels plaers de les diferents persones es poden comparar entre si per arribar a un màxim total de plaer. 8- Utilitarisme de la regla-> Exigeix tenir em compte si l'acció en què ens trobem se sotmet a alguna de les regles que ja considerem morals per la bondat de les sonseqüències. 9- Ètica deontològica->Es preocupa pel deure i la justícia de les normes em comptes de pel fi o la finalitat. 10- Ètica teològica-> Éd dóna l'importància al fi i no pas als deures o mitjans. 11- Imperatiu categòric-> Ordres que ens condicionen a obrar d’una manera o d’una altre. Condicionen (no determinen) i són ordres universals i morals. 12- Dignitat humana-> És el valor absolut dels éssers humans i està lligat a l'autonomia moral. Els ésser humans son únics i no tenen preu. 13- Intuïcionisme dels valors-> Per mitjà del qual captem els valors, a través d’una intuïció emocional. 14- Comunitarisme-> Valora les comunitats concretes on es troben els individus i defensa que els principis universals creen ésser desarrelats. 15- Universalisme-> Són més importants els valors universals que la comunitat a la qual pertanyen els individus, les comunitats són indispensables però sentint-se par d'un grup més ampli: la humanitat.
Jo penso que no és correcte mentir sota cap concepte sempre i quant la persona a la que preteném protegir no estigui en un problema seriós.
2. Què és abans: protegir un fill perquè no pateixi o que un fill no cometi una injustícia encara que pateixi?
Pernso que és molt més important educar a un fill en els valors de la justícia així com en altres valors, ja que aquets sempre s'han de tenir presents i si des de un principi el noi sap que és i que no és just, més endevant el fet de no cometre injustícies li serà molt més gra en comptes de suposar-li un sofrilent, penso que val la pena.
3. El fi "aprovar" justifica tots els mitjans?
No, els fins no justifiquen els mitjans. Perquè una acció sigui correcte cal que tant els mitjans com el final ho siguin.
4. La intenció de la mare d'en Lluís és bona?
La intenció si que ho és però no la manera de aconseguir el fi.
5. Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d'allò que fem siguin perjudicials? I a la inversa?
Es posible desitjar quelcom positiu però no utilitzar els mitjans més adients per aconseguir-lo, en canvi, a l'inversa és força més complicat ja que, normalment, si es tenen intencions dolentes no s'ha aconsegueix res de bó, tot i que allò bo pot ocorrer de manera accidental.
6. Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d'en Lluís adquirir aquest costum?
En primer lloc, una de les conseqüències més negatives es que al quedar-se estudiant a casa perd la classe d'una altre assignatura, de manera que no enten la lliçó i un altre dia necesstara més hores per poder entendre el que ha d'estudiar millor, és el peix que es mossega la cúa.
D'altre banda aquesta actitud pot derivar en problemes amb els seus companys, que li reclamin el fet de que no es just el seu comportament. Per un altre costat, te greus conseqüències per a l'educació i la formació de la personalitat del Lluís, ja que si no coneix des de jove i no actua segons els valors com els de la justícia, més endevant no podrà ni sabrar actuar racional i moralment. A més, tindrà la consciència sempre intranquil·la de que no mereix la nota que té.
7. Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d'en Lluís que la mare el protegeixi sempre?
Les conseqüències de una exesiva protecció per part de la mare al fill són en generals dolentes, el noi quan es converteixi en adult no és sentira segur per actuar per ell mateix i tampoc sabrà quin es el codi moral que li cal seguir ja que no l'ha pogut formar a l'infantesa, a més, no és podrà integrar en un grup de la seva mateixa edat per que el fet de haber estat sempre exesivament protegit i no li permetrà sentir-se igual als demés, confiar en que totes les persones tenen els mateixos drets, per que sempre havia actuat com si ell tingué unes lleis adaptades a la seva persona.
8. És comparable la conducta d'en Lluís a "copiar en els exàmens"? Justifica la resposta i pensa si seria més lleu o més greu. Què és millor aprovar amb trampes o sense trampes.
En certa manera son actituds força semblants, és a dir tant la persona que és queda a casa estudiant com la persona que copia, s'estant preparant l'exàmen amb avantatges respecte els seus companys, els que és injust. Al meu parer és pitjor copiar que quedar-se estudiant a casa per que si copies, estat aprofitan-te o bé de la feina i l'estudi de l'altre (en cas de que et fixis en l'exàmen del costat) o bé ni tan sols has intentat memoritzar el temari de l'exàmen i fer un esfoç (utilitzant "chuletes").
J0 penso que, en certa manera és pitjor aprovar amb trampes que suspendre, per dues raons, si aproves amb trampres sempre tindrás l'inquietud interna de saber que la teva nota es una farsa i que no l ameteixes i, en segon lloc, si aproves pots començar a confiar en aquest métode perquè t'ha resultat efectiu.
9. Si tots els alimnes fessin com en Lluís, què passaria?
Que els dies propers als exàmens les aules estarien buides i els nois no aprendrien res, no assistirien a cap classe i es limitarien només a estudiar mecànicament els temaris per tal d'aprovar, tot i que després de l'exàmen s'oblidin de tots els continguts.
En la meva opinió, la vida no és sinó una recerca continua de quelcom que ens proporcioni la felicitat tal i com nosaltres subjectivament la considerem, tots els nostres actes, lliurement escollits, estan orientats a un ideal de felicitat, construit per la nostra consiència en funció del nostre entorn i educació i d'altres factors que influeixen en la nostra personaltat. De la mateixa manera que hi ha persones més conformistes, hi ha persones per a les quals trobar la felicitat és tota una tasca, tot plegat depén de les nostres aspiracions i les metes personals que ens autoimplantem, ara bé, no necessariament ha de ser més feliç la persona que s'imposa metes més altes i que busca satisfer a la seva vida personal tot un conjunt d'aspectes força complexos, que la persona que es conforma amb quelcom més senzill- un treball estable, amics i familia- i no necessita més de si mateixa, no nessecita autorealitzar-se en el desembolupament de l'activitat de l'ànima ni la intel·ligència.
Penso que la felicitat es troba en el moment que realitzem el nostre ideal, sigui aquest més o menys complex. En el moment, per tant, que es troba la felicitat, no és important que el mérit d'algú fos més complex i dificil d'assolir quel de algú altre ja que ambdos es veuran recompensats amb el mateix grau de felicitat, perquè casascú tindrà el que ha desitjat. En aquest aspecte, doncs, estic d'acord amb Jeremy Bentham, jo crec que els plaers son qualitativament iguals, ara bé, personalment em sento plenament orgullosa de ser una persona insatisfeta perque aquesta insatisfació potser a mi em reconforta més com a persona que una satisfacció al meu parer "sense mérits".
Segons Aristòtil, la funció pròpia de l'home ha de ser una activitat espiritual que sigui única en l'especia humana i que indentifiqui a un home com a bó. La funció de l'home, doncs, seria aconseguir portar a terme una determinada vida obrent com propiament l'humà ha d'obrar i a més fer-ho ho millor possible, intentant aconseguir la major perfeció de cadascuna de les virtuds en les que actuem, finalement, defensa que cal l'activitat contínua en la busca de la perfecció en les virtuds.
2- Títol: La activitat més humana
3- Desenvolupament del tema:
Aristòtil defensa en aquest text que la activitat o funció pròpia de l'home per mitjà de la qual aquest podrà arribar al plaer, és una activitat directament relacionada amb una funció espiritual, una activitat de l'ànima com podria ser la meditació, ja que, segons Aristòtil, també a de ser una activitat única en les persones, què mariqui la diferència entre nosaltres i els altres animals. A més aquesta funció ha de ser, no només propià de l'home corrent, sinó característica de l'home bo. Diu Aristòtil que la funció del l'home és una certa vida, ententent això com un tipus de vida determinada i que s'arriba a aquesta per mitjà de activitats pròpies de la persona, les raonables i de l'ànima realitzades amb el fi d'arribar a la virtut, i si hi a moltes virtuts desitjades, conforme a la virtut millor i més perfecte i que s'aconsegueixi amb la activitat continua de tota la vida, per tenir una felicitat millor i que tingui més mèrits.
Per una banda, sembla evident dir que només podem actuar bé si sabem en què consisteix això. Ara bé, partint de la idea de que els conceptes del "bé" i el "mal" no són quelcom definit ni consensuat universalment i, per tant, depenen de la realitat subjectiva de cada individu, considero que la vida en societat exigeix l'estipulació d'una serie de normes que han estat imposades desde les primeres societats en pro de la convivència favilabre i que prohibeixen determinades conductes i adverteixen de que aquestes són negativas o dolentes, contribuint, doncs, a que la conciència ciutadana desembolupi judicis racionals en vers la decició de l'orientació dels propis actes. Per aquesta raó, jo crec que si tot individu s'ha educat dins els paràmetres d'una societat, s'ha instruit en unes regles estipulades per aquesta i, per tant, des de l'infància ha estat concient de que allò prohibit no és quelcom desitjable sinó dolent. En conclusió, si considerem i acceptem el principi socràtic que lliga "maldat" amb "ignorància", resultaria igualment correcte afirmar que els individus ignorants que cometeixen imprudències (enteses com a accions catalogades de no dessitjables pel conjunt social) són individus que no han crescut en una societat o no han estat educats en els valors d'aquesta. Ara, si bé és cert i comprobable que no tots els individus "malefactors" han estat éssers amb una educació negativa. Per tant, jo crec que tots, o gairabé la majoria d'individus socials, sabem perfectament en què consisteix obrar bé, però no deixem de ser lliures per decidir si volem actuar segons el politicament correcte o deixar-nos endur per els nostres criteris arriscant-nos a estar equivocats.
1- Temperament-> Sentiments i passions que sentim i segons les quals ens conportem, el temperament és molt difícil de canviar
2- Hàbit-> Repetició de una sèrie d'accions en una mateixa direcció.
3- Virtut-> Si ens predisposem a obrar bé, els nostres hàbits de comportament es tornaran virtuts.
4- Consciència moral-> És la capacitat humana d'adonar-se que unes formes de vida, valors o principis són més humanitzadors, moralment millors, que altres.
5- Llibertat interna-> Capacitat que consisteix a poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten: és la llibertat de voler una cosa o una altra, també anomenada llibertat de voluntat.
6- Condicionament-> Estar condicionat significa que no es té una llibertat absoluta i total , però que es conserva la llibertat suficient com per saber-se responsable dels propis actes.
7- Destí-> Creure en el destí vol dir creure en l'existència d'una llei univeral que regeix l'univers i que decideix quin és el nostre futur.
8- Determinisme econòmic-> Defensat per el marxisme assegura que les etapes històriques i els diferents modes de producció estan determinades per la infraestructura econòmica i que la consiència humana està determinada pel lloc que cada individu ocupa en el procés de producció.
9- Determinisme genètic-> Els actes humans estan determinats per la dotació genètica.
10- L'ús regulatiu-> Kant va proposar que s'havien d'investigar totes les causes pero tenint consiència de que hi ha fets les causes dels quals no es poden trobar.
11- Autonomia moral-> Capacitat d'actuar de determinada manera perquè es té conciència de quines actuacions són apropides i quines no.
12- Heteronomia moral-> S'actua d'una manera o una altra per por al càstig o per aconseguir una recompensa.
13- Nivell preconvencional-> Nivell en el que es troben les persones inmadures que identifiquen el que és just amb el que satisfà les seves necessitats. Són heterònoms.
14- Nivell postconvencional-> No actuen egoistament ni es limiten a respetar les normes establertes, sinó que tenen conciència dels principis universals i es comporten en conseqüència amb els seus principis. Es senten ciutadans del món, són autònoms.
15- Responsabilitat mortal-> Capacitat de respondre dels propis actes, escollits mitjançant la llibertat interna.
16-> Consciència planetaria-> Fer-se responsable de les conseqüències de les accions humanes en el planeta i ser conscient de la necessitat de cooperació de totes les persones per arreclar aquests problemes.
17-> Principi de responsabilitat (Jonas)-> Principi ecològic que consisteix en que tots realitzem un compromís per actuar de manera que respectem l'entorn i afavorim a la vida saludable de la Terra.
Jo sempre he cregut en el destí, suposo que moltes vegades m'he refugiat en aquesta creença quan he agut de superar circunstancies difícils de la vida, els fets que els ocorren i ens desagraden molts cops no tenen solució: Per que les persones estimades moren?, perque era el seu destí.
Les persones tendim a protegir-nos del nostre propi pensament, a no donar-li voltes a les coses i cercar la resposta fàcil als nostres problemes, pero realment, mai m'he volgut parar a pensar si de veritat crec en l'existència d'un llibre on tot estigui escrit, segurament perque tinc la certesa de que acabaria sene creure en ell. Ara bé, en aquest moment no em queda mes remei que analitzar en tota profunditat aquesta creença meva.
És cert que l'existència d'un llibre escrit per les mans d'un ésser omnipotent (en el que personalment crec) anul·la en certa part la creença en la llibertat de las persones, això, però, es pot mirar amb un altre perspectiva. És possible que en aquest llibre estigui escrit el que jo desiciré fer avui i les conseqüències de aquesta lliure elecció meva, és possible que no estiguem predeterminats per un destí, sinó que el mateix destí ha endevinat les nostres eleccions, sóc concient que tot plegat es força fosc i contradictori, però en un principi és això el que jo crec.
Ara bé el meu gran dupte sorgeix cuan una persona lliurement decideix privar de la seva vida a una altre persona, no crec, no vui pensar que hi hagi un llibre que decideixi o que prebeeixi que una persona sigui brutalment assasinada per un altre individu, no crec que Déu predeterminés mai a les persones a un destí semblant, no ho vui creure i no ho puc creure.
Llavors, no crec en el destí? Potser aquesta, per simple que sigui, es la principar raó de la meva incertesa.
Intento inconscientment protegirme a mi mateixa, em protegeixo en les situacions difícils i em refugio en el destí, però si penso en aquest fet, la meva fe queda desprotegida per què el meu Déu no pot permetre una cosa semblant, un terrible assasinat, ni molt menys decidir-lo.
Per tant, conclueixo amb la idea de que si ens va fer lliures sería contradictori que escrigués allò que ens auria de passar, i també seria contradictori que esbrinés i permetés segons quin destí. Aixi doncs, suposo que realment, no crec en el destí, que les nostres desicions, lliurement escollides tenen les seves conseqüències i que nosaltes conduim la nostra vida capa un final o cap a un altre.
La llibertat no causa al individu més que problemes. Donada la naturalesa de l' individu es possible que aquet lliurement realitzi accions inadecuades o erroneas, per aquest motiu, per evitat confictes i equivocacions, el mes lógic es que l' individu no sigui lliure, per tal de que no pugui escollir les seves accions i, en conseqüencia, no pugui equivocar-se en l' elecció dels seus actes.
- La lliure elecció dels actes i pensaments proboca la no uniformització de les diferents idees de persones en la societat, el que pot derivar en conflictes donats per la discrepància interpersonal d'opinions. Per tal d'evitar conflictes inecesaris el millor és no permetre la expredió pública de les idees personals de cada individu.
- Un individu que no es lliure no pot expresar les seves idees politiques ni te accés a la democràcia, amb la cual cosa s'evita mals de cap causats per el descontent amb el sistema polític imposat.
- Un individu privat de les seves llibertats a causa de una mala acció portada a terme en el pasat no pot tornar a cometre dites accions prohibides, en relació amb això, si cap individu està dotat de llibertat, cap individu podrà cometre males accions, sota pena de restricció total dels seus actes o de mort.
- Una societat amb uniformitat d' idees es una societat forta, constitueix un bloc inquebrantable capaç de lluitar amb qualsevol. La constitució d' aquest bloc només es posible si els membres d' una societat no están dividits a causa de la ideologia i, en conseqüència no tenen cap raó per separar-se pero si per unir-se per la realització d'un fi.
A FAVOR DE LA LLIBERTAD
- La llibertat en l'elecció de les idees provoca la diversitat d'aquestes respecte a les posicions ideologiques dels altres individus, i en la diversitat esta la riquesa individual i cultural.
- Si un individu es lliure té la capacitat d'escollir els seus actes i, en conseqüència es responsable d'aquets, els actes negatius han de tenir resposta dels culpables, d'aquesta manera es podrà fer justicia i la justicia és bàsica en una societat.
- Un individu lliure té accés a la democràcia i pot escollir un representat polític, si el candidat que ell escull no és el que prefereix, sempre hi haura un grup polític que defensi les seves idees tot i que sigui en l'oposició, aixi doncs sempre es farà la voluntat del poble, amb la cual cosa aquest podrà estar content i en conseqüència, si el poble està content la societat progresarà positivament.
- Ser lliure es el destí de l'èsser humá desde la seva existència donada per l'evolució, els individus de l'espècie de la qual provenim eren i són lliures en la mesura de que en el seu sistema de societat ningú manava sobre l'altre.
- Està demostrat que les societats que permeten la llibertat d'opinió progresen molt millor que les societats formades per individus als cuals no li es permesa la llibertat d'expresió.
FAL·LACIA -> argumentacions incorrectes. TIPUS DE FAL·LACIES:
1- PREGUNTES COMPLEXES: -> Preguntes que comporten pressuposicions -> Objectu: parar una trampa i ofuscar l'interlocutor
2- ARGUMENT AD IGNORANTIAM -> Un enunciat es fals perquè ninguú no ha aconseguit demostrar-ne la veritat -> Objectiu: l'interlocutor que rep l'argument es veu en l'obligació de aportar probes. -> És correcte si s'utilitza la paraula "probablement"
3- ARGUMENT CIRCULAR -> Utilitza continuament raons que signifiquen el mateix. -> No ajuden a aconseguir l'objectiu del diàleg
4- ARGUMENT AD HOMINEM -> Ataca a la persona al·legant suposats defectes o vicis -> TU QUOQUE-> intenta rebare les raons d l'altra persona al·legant que pateix defecte que ens pretén corregir.
5- ARGUMENT D'AUTORITAT -> Defensa una opinió apel·lant únicament a una autoritat que la fefensa -> És fal·lacia quan únicament aporta aquest argument
6- ARGUMENT AD BACULUM -> Presenta amenaces com si fossin raons bones per recolzar una opinió -> Pot ser raonable si s'intenta convèncer l'interlocutor informant de les conseqüències d'una determinada acció.
7- ARGUMENT AD POPULUM -> Objectiu: provocar l'entusiasme o altres sentiments a les persones -> " xantatge afectiu"
8- ARGUMENT EX POPULO -> Defensa un determinat punt de vista al·legant que tothom hi està d'acord -> Força persuasiu
9- ARGUMENT POST HOC, ERGO PROPTER HOC -> De la causa falsa -> Si un fet succeix després d'un altre fet, el darrer fet és la causa del primer.
10- GENERALITZACIÓ PRECIPITADA -> Consisteix a una proposició particular a una universal. -> Només seria cert si es demostresin tots els casos.
11- ARGUMENT DEL PENDENT RELLISCÓS -> Efecte dominó -> Afirma l'existència de que un fet desencadena un altre fet no desitjable sense demostrar aquesta connexió.
-> Quins elements constitueixen el nostre univers simbòlic? Posan's exemples.
El nostre univers simbòlic està constituit per les nostres experiències i vivències individuals i les experiències i vivències apreses socialment, per exemple la nostra religió, els nostres costums i tradicions, l'art, l'ètica...
-> Què passaria si no disposéssim de la fantasia? Alguna vegada ha millorat la teva situació vital?
Jo crec que si no tinguesim la fantasia ni la capacitat d'imaginar, no seriem en absolut humans com nosaltres entenem aquesta condició, és a dir, seriem simplement essers vius mecànics, la fantasia de la qual disposem ens aporta la complexitat psicologica que ens caracteritza com a espècie. Moltes vegades la fantasia ha millorat la meva situació perquè he pogut evadirme del meu present i buscar uns instants de felicitat en el món dels records i pensaments.
-> Explica l'expressió "percepció bruta" de la realitat referida als animals. Com quanlificaries la nostra?
És la percepció de la realitat, de l'entorn basada en l'informació biológica. Per el contrari, nosaltres percevem la realitat en funció d'una sèrie de fets que ens condicionan com la religió, l'ètica... però sempre tenim la llibertat interior de percebre quelcom que nosaltres volguem percebre.
-> El quins àmbits de la nostra vida creus que intervé la fantasia?
Jo crec que en gairarabé en tots ja que el nostre cervel desenvoluca constantent l'activitat de pensar i imaginar.
sábado, 17 de enero de 2009
[...] la ética no es más que el intento racional de averiguar cómo vivir mejor[...] Ser humano consiste principalmente en tener relaciones con los otros seres humanos[...] Porque el hombre no es solamente una realidad biológica, natural ( como los melocotones o los leopardos) sino también una realidad cultural. No hay humanidad sin aprendizaje cultural y sin la base de toda cultura: el lenguaje. El mundo en que vivimos los seres humanos es un mundo lingüístico, una realidad de símbolos i leyes sin la cual no sólo seríamos incapaces de comunicarnos entre nosotros sino también de captar la significación de lo que nos rodea[...]El lenguaje no es una función natural y biológica del hombre ( aunque tenga la base en nuestra condición biologica, claro está) sino una creación cultural que heredamos y aprendemos de otros hombres[...] la cultura dentro de la cual nos humanizamos unos a otros parte del lenguaje pero no es simplemente lenguaje. Hay otras formas de demostrar que nos reconocemos como humanos, es decir, estilos de respeto y de miramientos humanizadores que tenemos unos para otros.[...] La humanización ( es decir, lo que nos convierte en humanos) es un proceso recíproco (como el propio lenguaje).Para que los demás puedan hacerme humano, tengo yo que hacerles humanos a ellos.
Hola!, Em dic Andrea i tinc 17 anys, estudio segon de batxillerat en la modalitat d'humanitats, m'agrada molt llegir, anar al cine i sortir amb les meves amigues. Em considero una persona força divertida i amable, bastant responsable i una mica tossuda.
