És millor un ésser humà insatisfet que un porc satisfet

En la meva opinió, la vida no és sinó una recerca continua de quelcom que ens proporcioni la felicitat tal i com nosaltres subjectivament la considerem, tots els nostres actes, lliurement escollits, estan orientats a un ideal de felicitat, construit per la nostra consiència en funció del nostre entorn i educació i d'altres factors que influeixen en la nostra personaltat.
De la mateixa manera que hi ha persones més conformistes, hi ha persones per a les quals trobar la felicitat és tota una tasca, tot plegat depén de les nostres aspiracions i les metes personals que ens autoimplantem, ara bé, no necessariament ha de ser més feliç la persona que s'imposa metes més altes i que busca satisfer a la seva vida personal tot un conjunt d'aspectes força complexos, que la persona que es conforma amb quelcom més senzill- un treball estable, amics i familia- i no necessita més de si mateixa, no nessecita autorealitzar-se en el desembolupament de l'activitat de l'ànima ni la intel·ligència.

Penso que la felicitat es troba en el moment que realitzem el nostre ideal, sigui aquest més o menys complex. En el moment, per tant, que es troba la felicitat, no és important que el mérit d'algú fos més complex i dificil d'assolir quel de algú altre ja que ambdos es veuran recompensats amb el mateix grau de felicitat, perquè casascú tindrà el que ha desitjat.
En aquest aspecte, doncs, estic d'acord amb Jeremy Bentham, jo crec que els plaers son qualitativament iguals, ara bé, personalment em sento plenament orgullosa de ser una persona insatisfeta perque aquesta insatisfació potser a mi em reconforta més com a persona que una satisfacció al meu parer "sense mérits".

Obrar conforme la virtud més perfecta

1- Idees principals:

Segons Aristòtil, la funció pròpia de l'home ha de ser una activitat espiritual que sigui única en l'especia humana i que indentifiqui a un home com a bó. La funció de l'home, doncs, seria aconseguir portar a terme una determinada vida obrent com propiament l'humà ha d'obrar i a més fer-ho ho millor possible, intentant aconseguir la major perfeció de cadascuna de les virtuds en les que actuem, finalement, defensa que cal l'activitat contínua en la busca de la perfecció en les virtuds.

2- Títol: La activitat més humana

3- Desenvolupament del tema:

Aristòtil defensa en aquest text que la activitat o funció pròpia de l'home per mitjà de la qual aquest podrà arribar al plaer, és una activitat directament relacionada amb una funció espiritual, una activitat de l'ànima com podria ser la meditació, ja que, segons Aristòtil, també a de ser una activitat única en les persones, què mariqui la diferència entre nosaltres i els altres animals. A més aquesta funció ha de ser, no només propià de l'home corrent, sinó característica de l'home bo. Diu Aristòtil que la funció del l'home és una certa vida, ententent això com un tipus de vida determinada i que s'arriba a aquesta per mitjà de activitats pròpies de la persona, les raonables i de l'ànima realitzades amb el fi d'arribar a la virtut, i si hi a moltes virtuts desitjades, conforme a la virtut millor i més perfecte i que s'aconsegueixi amb la activitat continua de tota la vida, per tenir una felicitat millor i que tingui més mèrits.

NINGÚ FA EL MAL SABENT QUE HO FA

Per una banda, sembla evident dir que només podem actuar bé si sabem en què consisteix això. Ara bé, partint de la idea de que els conceptes del "bé" i el "mal" no són quelcom definit ni consensuat universalment i, per tant, depenen de la realitat subjectiva de cada individu, considero que la vida en societat exigeix l'estipulació d'una serie de normes que han estat imposades desde les primeres societats en pro de la convivència favilabre i que prohibeixen determinades conductes i adverteixen de que aquestes són negativas o dolentes, contribuint, doncs, a que la conciència ciutadana desembolupi judicis racionals en vers la decició de l'orientació dels propis actes.
Per aquesta raó, jo crec que si tot individu s'ha educat dins els paràmetres d'una societat, s'ha instruit en unes regles estipulades per aquesta i, per tant, des de l'infància ha estat concient de que allò prohibit no és quelcom desitjable sinó dolent.
En conclusió, si considerem i acceptem el principi socràtic que lliga "maldat" amb "ignorància", resultaria igualment correcte afirmar que els individus ignorants que cometeixen imprudències (enteses com a accions catalogades de no dessitjables pel conjunt social) són individus que no han crescut en una societat o no han estat educats en els valors d'aquesta. Ara, si bé és cert i comprobable que no tots els individus "malefactors" han estat éssers amb una educació negativa. Per tant, jo crec que tots, o gairabé la majoria d'individus socials, sabem perfectament en què consisteix obrar bé, però no deixem de ser lliures per decidir si volem actuar segons el politicament correcte o deixar-nos endur per els nostres criteris arriscant-nos a estar equivocats.