Tomàs d'Aquino va neixer al Laci i va viure durant el segle XIII. Fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l'edat mitjana. Dels seus estudis heretem importants bases per a la teologia cristiana, a més podem observar i estudiar gràcies als seus textos part del llenguatge i les idees aristotèliques. Hi ha hagut pocs estudis de Sant Tomàs d'Aquino com a personatge històric, en part per l'interès de l'Església de presentar-lo com a personatge atemporal. Se sap que estudià amb Albert Magne, i que aquest influí notablement el seu pensament i també que va ser mestre a Roma, Bolònia i Nàpols. Tomàs d'Aquino rebé també influències destacables de Plató , Agustí d'Hipona, Averrois i Maimònides. Respecte aquest punt, s'observen moltes similituds entre la Guia de perplexos de Maimònides, i la Summa contra gentiles, de Sant Tomàs, ja que ambdós estudis mostren la necessitat d'imposar un cert ordre davant als "desorientats". Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, on trobem diverses referències a la filosofia aristotelica, la Summa contra gentiles, ja esmentada, on s'elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et essentia.
Per respondre una qüestió tan complexa com aquesta, al meu parer, cal primer preguntar-se sí existeix una veritat absoluta, és a dir: Existeix en realitat quelcom universal i omnipresent que en regeixi a tots? Què pot arribar a ser essencial per a l'existència de tot el que ens envolta?La resposta, penso jo, serà segur subjectiva.
Segons la nostra educació, segons les nostres creences, podrem concloure que aquest súmmum de tot és un o altre. Puc jo imposar la meva veritat als demés?Mai. I els que no creuen en la meva veritat, estan doncs equivocats? No ho crec.
Tothom actuem d'acord amb els nostres ideals, tots obrem segons creiem que podem arribar a la felicitat i a la veritat. Jo crec que existeix una absoluta veritat per a tots però que mai tots coneixerem i que si algú la arriba a conèixer, segurament els demés no l'acceptem.
Per a mi, la veritat absoluta és Déu. Ell és comú per a tots nosaltres, pot també considerar-se el primer origen de tot quant ens envolta i és l'únic etern de tot quant conec.
Però no puc arribar a ell. No puc arribar doncs a la màxima veritat del meu món. Perquè segons la religió que en parla, la pregaria pot acostar-me a Déu, però, aquesta religió, tot i jo em sento còmoda amb ella, ningú no m'assegura que sigui una ciència del tot certa. És a dir, existeixen múltiples religions sobre el meu Déu i sobre altres però totes han estat ideades per persones. Vull dir, que, jo conec de Déu el que la Bíblia en diu basant-se en el testimoni de Jesús i el que en diu l'Esglèsia, sé doncs de la seva pietat i del seu infinit amor per tots nosaltres, però per molt que jo m'esforçi, ell mateix només podrà donar-me fe per creure en ell, no podrà convèncer ningú de la seva existència mitjançant arguments. Tot i així per la fe que a mi m'ha donat, jo el considero la màxima veritat i intento arribar a ell obrant el millor que sé però parteixo del convenciment de que en vida no el coneixeré, i tampoc em cal necessàriament, perquè la intriga de saber què és la veritat es el que em mou a la reflexió, si soc conscient de que tinc la màxima veritat i de que la conec perfectament, cauré en un dogmatisme a partir del qual és absurd motivar-se en arribar més endavant.
“Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat) quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és ( perquè no és factible), ni ho pots pensar”.
“Perquè és el mateix pensar i ésser”'
“Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l´ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món, ni reunint-lo.”
''És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.”
''Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t'ordeno que consideris. He de desviar-te doncs d'aquesta primera via de recerca i desprès d'aquella altra per la qual els homes ignorats caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords, i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”
1. Idees principals:
En aquests fragments, Parmènides ens parla de l'ésser, entenent aquests com a realitat. Identifica l'existència de quelcom amb el pensament envers aquest, ja que quelcom que no és no pot ser pensat.Proposa dos opcions , una viable i l'altre no, la primera serà l'acceptació de la veritat i l'intent de conèixer l'ésser (partint de la no existència del no-ésser) i la segona l'intent de arribar al coneixement partint de l'existència del no-ésser. Ens parla en també a les línies que hem llegit d'algunes de les característiques de l'ésser, com l'homogeneïtat (arreu és igual i no canvia- el principi serà així doncs el mateix fi) i la inmobilitat ja que no té cap límit. Per últim cal destacar la insistència de Parmènides en que escollim el camí que ens duu al coneixement de l'ésser ja que és d'ignorants agafar cap altre coneixement i considerar existent quelcom que no comprengui l'ésser.
2. Títol: Un camí correcte per arribar al únic i perfecte ésser
3. Comentari:
En aquestes línies, doncs, Parmènides ens exposa el tema de l'"ésser", el més tractat a la seva filosofia.Ell argumenta, doncs que tot el que nosaltres pensem ha de fer referència necessàriament a l'ésser, ja que si no formes part d'aquest, i per tant, no existís, no seria possible pensar-ho. Tot plegat es resumeix: "perquè és el mateix pensar i ésser".Dels els fragments anteriors, com ja he dit, podem extreure algunes de les característiques que el filòsof va donar al seu ésser, Parmenides digué que el seu ésser ( a part de ser immòbil i homogeni) devia de tenir forma esfèrica, per ser l'esfera la figura geomètrica més perfecte, era també l'ésser etern, present i continu.Segons parmenides, resumint, l'ésser ho engloba absolutament tot.
4. Comparació:
Parmènides compren, al igual que Heràclit, una sola realitat, la diferència entre ambdues maneres de pensar és què, si per Heràclit l'ésser canviava contínuament, Parmènides assegura que l'ésser no està sotmès a cap canvi, la seva teoria així doncs és la del monisme ontològic i s'enfronta a la teoria anterior d'Heràclit, el monisme dinàmic.
- Els homes deconeixen aquesta raó que existeix sempre, tant abans de escoltar-la com després d'haverla escoltat, atès que, encara que tot succeeix d'acord amb aquesta raó s'assemblen a inexperts. Els altres homes ignoren el que fan desperts de la mateixa manera que obliden el que fan quan dormen
- Els contraris s'hamonitzen, i , de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia.
- Entrem i no entrem al mateix riu, som i no som
- Després d'escoltar el logos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses en són una
1- Idees principals:
En aquests fragments, Heràclit d'Efes ens explica les pricipals idees que cimenten les seves teories i la seva filosofia. Segons Heràclit, doncs, una absoluta raó ens regeix a tots, una raó que desconeixem els homes a causa de la ignorància i a la qual hauríem de intentar accedir per tal de reconèixer la unitat de tot el que ens envolta, aquesta raó universal i permanent, per tant, serà el logos. Parla també, en el text, de la lluita de contraris, una lluita que dona lloc a l'estabilitat i que dona origen, una discòrdia, així doncs, com a "arkhé" o principi creador.
2- Títol: L'ordre que segueix el canvi
3- Comentari:
Al primer fragment, Heràclit no tan sols parla de el seu logos i el caracteritza al seu parer com a quelcom comú a totes les coses, regidor i etern, sinó que aprofita també per fer una mena de trucada a totes aquelles persones que ens podem trobar als seus ull "dormits" envers la llum del coneixement, amb els ulls tancats a aquesta raó. Coneixem d'aquest filosof les seves particularitats i la seva misantropia, potser un odi a la seva pròpia naturalesa fruit d'aquesta actitud de les persones mundanes de viure d'esquenes al saber, al contrari que el pensador, el filosof, que busca el coneixement de les raons fonamentals.
D'altre banda, podem destacar una idea bàsica a la filosofia d'Heraclit, la idea de la lluita continua i necessària de contraris, la "guerra" entre pols oposats que s'harmonitzen i encaixen donant vida, creant. Els cosos adversos, per tant, no s'exclouen sinó que es requereixen l'un a l'altre per tal de donar origen a la realitat. Aquesta idea de la lluita creadora podem entendre-la en el segon fragment.
Per últim, en els darrers dos fragments, el que ens dona a conèixer es la seva principal teoria: la teoria del monisme dinàmic. Per un costat "entrem i no entrem al mateix riu, som i no som", tan és així que per molts cops que entrem a un riu, aquests mai serà el mateix que la vegada anterior donat que l'aigua que l'omple no serà mai la mateixa, tanmateix la nostra pròpia persona no és tampoc estable, doncs nosaltres patim també un canvi continu: Res no roman estable, això pretén demostrar-nos el pensador.D'altre banda, " després d'escoltar el logos [...] és savi reconèixer que totes les coses en són una", amb aquestes paraules conclou la unitat de la realitat, només existeix una sola realitat per tant per a Heraclit: una sola realitat a constant canvi sotmesa pel logos.
4- Comparació :
Podem comparar el pensament d'Heràclit amb el de molts altres filòsofs contemporanis a ell. Centrant-nos en la qüestió del principi creador del món , és a dir, en les idees entorn l' arkhé, sabem que Heràclit considerava el foc el principi natural de quelcom, entenent el foc un símbol de la lluita i comparant la realitat amb una flama que pot romandre encesa i que de cop pot apagar-se; però, a la seva època altres filòsofs opinaven ben diferent a ell.
Anterior a Heràclit, Tales de Milet ( el primer filosof conegut) deixà en herència el seu convenciment de que l'origen de tot el que trobem al nostre abast no havia de ser un altre que l'aigua, per ser la naturalesa de quelcom natural humida i per estar la terra també sobre ella. Anaxímedes seguint a Tales en el temps, parlar de la "respiració" del cosmos i de l'aire, per tant, com a principi de tot.
_____________________________________________
A més a més
He trobat aquest power point a internet que penso que resumeix breument i força bé la vida i pensament d'Heraclit.
" D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l'ordre del temps"
Aquest fragment conservat d'un text d'Anaximandre ens permet apropar-nos i enterdre millor la seva filosofia i sobretot, el seu concepte del la realitat, el que ell enten com "ápeiron"; quelcom que roman etern i és imprecís i que serà l'origen i final de tot l'existent al nostre món.
A les línies d'adalt, Anaximandre sentencia que quelcom que neix es destrueix també en el mateix punt on fou creat, seguint un ordre del temps, que el filòsof tracta de necessari.
Donant origen al "Kósmos" doncs, trobem l' ápeiron i en el cosmos, l'univers que coneixem, tot es regeix segons la lluita de contraris (entenent aquesta lluita com a natural i necessaria); per aquest motiu Anaximandre parla de pagar retribucions i penes "per la seva injustícia", donant a entendre que el mateix ordre natural de quelcom que succeeix en el cosmos, dona lloc també a la destrucció d'aquest mateix, allà mateix on va ser originat, per tal de retornar tot al seu ordre i equilibri.
Buscant vídeos que parlessin sobre la filosofia d'Anaximandre al youtube, vaig trobar aquesta cançó de rap que parla sobre la biografia i ideologia d'aquest pensador. L'autor del vídeo va escriure i gravar la lletra per fer un treball de l'institut i a mi em va semblar una idea molt bona i original.
Hola!, Em dic Andrea i tinc 17 anys, estudio segon de batxillerat en la modalitat d'humanitats, m'agrada molt llegir, anar al cine i sortir amb les meves amigues. Em considero una persona força divertida i amable, bastant responsable i una mica tossuda.
