Activitat 17

El temps va ser creat en el món.

1. Idees principals:

En aquest text, Sant Agustí d'Hipona, ens desmenteix, en primer lloc, que el món fos creat en set dies, donat que el temps mateix no existeix fins al punt que la terra és creada. De tot això s'en deriva el fet que Déu és quelcom intemporal, immutable i sinònim de passat, present i futur.

2. Títol: El temps sorgeix de la creació del món.

3. Anàlisi:

La idea que ens transmet el text és la idea d'un ésser creador, que és el principi de tot però que alhora no es pot considerar anterior en tant que és, en realitat, continu, té una existència paral·lela a la nostra i infinita en la qual l'existència no segueix el curs de cap "cronometre". Ell simplement és, i és en la seva eternitat mentre el món és finit, i té començament i final.

4. Comparació:

Podem comparar el Déu que ens presenta Sant Anselm amb el "logos" de Heràclat; segons aquest, el "logos" és la llei universal que regula els canvis i que és l'únic que romàn etern i immutable, de la mateixa manera que Déu. D'altre banda, podem entendre Déu com una idea suprema que arreplega totes les idees platòniques i que reuneix les mateixes característiques (universal, etern, immutable, necessari....) però alhora creador i no sols creador sinó també ordenador, és a dir, és, parlant platònicament, el bé i el Demiürg, que crea objectes o elements sensibles a partir dels seus coneixements de tots els conceptes bells i bons.

Activitat 16

Carta a Meneceu

1. Idees principals:

El text d'Epicur ens parla sobre el cos, sobre la satisfacció de les necessitats d'aquest, els plaers que cal aconseguir, per tal d'arribar a la felicitat.

Sent aquest l'objectiu de l'existència, la felicitat entesa com a satisfacció del cos, Epicur distingeix el bé com el plaer i el mal com el dolor. A partir d'aquí l'autor classifica els plaers i justifica els innecessaris com a ajut per ésser més feliç.

2. Títol: El plaer: clau per la felicitat

3. Anàlisi:

Segons l'autor, el plaer i el dolor són els dos principis de la vida. Centrant la seva filosofia en la recerca de la felicitat, Epicur observarà que aquesta es basa, fonamentalment, en l'obtenció de plaer i, per tant, en l'absència de dolor.

Ara bé, tot plegat, no vol dir, segons l'autor, què tot els nostres actes s'hagin de moure per l'obtenció del plaer momentani, sinó que hem de servir-nos de la nostra capacitat per tal de saber escollir per nosaltres mateixos quins són els plaers realments duradors i satisfactoris i fer d'aquests el nostre objectiu, tot i que aixó signifiqui la renúncia a uns altres.

També cal, per tant, classificar els plaers en necessaris i vans, quins són , doncs, els fonamentals i quins altres són un mer alicient per a la felicitat.

4. Comparació:

La concepció epicurista és perfectament comparable amb molts pensaments, ja que les seves idees resultent totalment innovadores i revolucionaries. Per exemple, el podem posicionar contrari a Plató en tant que aquest darrer centra la felicitat en el cultiu de l'ànima, mentre que Epicur ho fà en la satisfacció del cos.

Activitat 15

Què va ser primer, l'ou o la gallina?

Resulta força difícil donar resposta a aquesta vella pregunta de la humanitat.

Que fou abans? Potser de cop i volta va néixer una gallina i va ser aquesta la que es reprodruí creant la nova espècie?

Recurrint a la lògica això sembla força improbable. D'una banda, haurien d'haver aparegut del no res no només una gallina, sinó que també un gall per fecundar-la i donar lloc als ous, és a dir, dos nous éssers haurien d'haver estat creats a partir de res i una creació semblant, només, al meu parer, podria estar obra de quelcom diví.

A partir d'aquesta idea i intentant trobar una resposta més encertada i demostrable, considero, fent ús de la raó i l'evidència, que primer va ser l'ou.

Segons aquesta teoria, per així dir-ho, una parella d'una altre espècie va fecundar un ou, que per adaptar-se millor al medi, desembolupà característiques diferens a les dels seus progenitors, a la vegada, aquesta nova au, posà més tard altres ous amb noves característiques i així sucsesiva,ent fins que els nous animals que nasqueren no tenien ja gairebé res en comú amb els seus progenitors.

Aquesta explicació és basa en la conegudíssima teoria darqiniana de l'evolució. Neixen noves espècies a partir d'unes altres ja existens a causa dels canvis o mutacions en els nous individus.

Activitat 14

Amb qui t'identifiques més, amb Plató o Aristòtil?

Activitat 13

Comentari del fragment 2 del Fedó


1. Idees principals:

Podem resumir tot el fragment del Fedó en una idea bàsica, que és la que argumenta la concepció platònica de la immortalitat de les ànimes: l'idea de la successió de contraris. Segons això, donat que el contrari a la mort és la vida, la mort serà l'origen d'aquesta, de la mateixa manera que la vida és l'origen de la mort. Quan el cos mor, doncs, a l'ànima, seguint la regla dels contraris, li correspon la vida, i és per això que esdevé immortal.

2. Títol: Mor per viure

3. Anàlisi:

Aquest fragment, que correspon a un diàleg del Fedó en el que participin Sòcrates i Cebes, primerament es parla del mite o la creença que a l'ànima, després de la mort, li correspon restar a l'Hades, on patirà càstig si ho mereix o pel contrari serà feliç.
Plató, de la mà de Sòcrates, doncs, argumenta a través del concepte de la lluita de contraris i la successió de contraris, el fet que l'ànima és immortal, alhora que rebutja la creença en l'Hades i accepta la transmigració de l'ànima, ja que segons aquesta llei, la mort generarà vida, de la mateixa manera que aquesta esdevindrà la mort del cos.

4. Comparació:

El concepte dels contraris, la lluita entre els quals dóna lloc a l'harmonia, l'introduïu el presocràtic Heràclit, que defensava alhora el foc com el principi vital donat que representa aquesta contrarietat, és a dir, el món s'apaga i s'encén. La seva és, doncs, la mateixa idea que recupera Plató: el món sorgeix de la guerra dels contraris ja que tot es regeix per aquesta llei, el que està encès romandrà apagat, de la matixa manera que el que està viu esdevindrà mort i a la inversa.

Activitat 12

Comentari del fragment 1 del Fedó

1. Idees principals:
En aquest fragment del Fedó, Plató ens parla de la unió accidental entre cos i ànima, i la mostra com quelcom negatiu, ja que el cos actua com a presó i no deixa que l'ànima pugui arribar al món intel·ligible, que és, de fet, el seu lloc natural. El cos ens distrau, doncs, en la recerca d'aquests coneixements i se'ns deixa emportar per desitjos i altres sentiments que actuen a mode d'obstacle, allunyant-nos de la veritat.

2. Títol: Fortalesa de l'ànima per arribar a la ciència.

3. Anàlisi:

Plató estableix una clara relacio entre el món intel·ligible i l'ànima d'una banda i el món sensible i el cos d'una altre.
El cos, sensible i dèbil, exposat i influenciat pels sentiments, els paranys del món terrenal, impedeix que l'ànima, que tendeix al món intel·ligible i que es troba empresonada en una aparença imperfecta que no lo correspon, accedeixi als coneixements que per la seva naturalesa li pertoquen.
Segons Plató, per arribar a aquests coneixements cal que l'ànima ascendeixi des de la "realitat" que percebem (les suposicions i creences, és a dir, l'opinió), fins al més alt grau de la ciència, que suposa ja el coneixement de les idees i el de la més pura entre totes aquestes, la idea del bé.
Ara bé, aquest coneixement només pot ser adquirit per quelcom pur com l'ànima i el problema esdevé quan, en vida, el cos, impur per definició, no deixa que l'ànima trobi el seu mode corresponent i la seva perfecció absoluta per tal d'arribar a la ciència.

4. Comparació:

Aquesta concepció platònica del dualisme entre ànima i cos pot relacionar-se clarament amb l'establerta pels pitagorics, que també consideraven el cos una mena de presó de l'ànima.
D'altre banda, el text introdueix l'aspecte del coneixement, el coneixement de les idees que el cos no deixa adquirir a l'ànima i que figura el coneixament vertader, comparable a la via de la veritat de Parmènides, sinó que ens reté en els coneixements terrenals i mediocres, una mena de via de l'opinió, introduïda també per aquest autor.