Activitat 16

Carta a Meneceu

1. Idees principals:

El text d'Epicur ens parla sobre el cos, sobre la satisfacció de les necessitats d'aquest, els plaers que cal aconseguir, per tal d'arribar a la felicitat.

Sent aquest l'objectiu de l'existència, la felicitat entesa com a satisfacció del cos, Epicur distingeix el bé com el plaer i el mal com el dolor. A partir d'aquí l'autor classifica els plaers i justifica els innecessaris com a ajut per ésser més feliç.

2. Títol: El plaer: clau per la felicitat

3. Anàlisi:

Segons l'autor, el plaer i el dolor són els dos principis de la vida. Centrant la seva filosofia en la recerca de la felicitat, Epicur observarà que aquesta es basa, fonamentalment, en l'obtenció de plaer i, per tant, en l'absència de dolor.

Ara bé, tot plegat, no vol dir, segons l'autor, què tot els nostres actes s'hagin de moure per l'obtenció del plaer momentani, sinó que hem de servir-nos de la nostra capacitat per tal de saber escollir per nosaltres mateixos quins són els plaers realments duradors i satisfactoris i fer d'aquests el nostre objectiu, tot i que aixó signifiqui la renúncia a uns altres.

També cal, per tant, classificar els plaers en necessaris i vans, quins són , doncs, els fonamentals i quins altres són un mer alicient per a la felicitat.

4. Comparació:

La concepció epicurista és perfectament comparable amb molts pensaments, ja que les seves idees resultent totalment innovadores i revolucionaries. Per exemple, el podem posicionar contrari a Plató en tant que aquest darrer centra la felicitat en el cultiu de l'ànima, mentre que Epicur ho fà en la satisfacció del cos.

Activitat 15

Què va ser primer, l'ou o la gallina?

Resulta força difícil donar resposta a aquesta vella pregunta de la humanitat.

Que fou abans? Potser de cop i volta va néixer una gallina i va ser aquesta la que es reprodruí creant la nova espècie?

Recurrint a la lògica això sembla força improbable. D'una banda, haurien d'haver aparegut del no res no només una gallina, sinó que també un gall per fecundar-la i donar lloc als ous, és a dir, dos nous éssers haurien d'haver estat creats a partir de res i una creació semblant, només, al meu parer, podria estar obra de quelcom diví.

A partir d'aquesta idea i intentant trobar una resposta més encertada i demostrable, considero, fent ús de la raó i l'evidència, que primer va ser l'ou.

Segons aquesta teoria, per així dir-ho, una parella d'una altre espècie va fecundar un ou, que per adaptar-se millor al medi, desembolupà característiques diferens a les dels seus progenitors, a la vegada, aquesta nova au, posà més tard altres ous amb noves característiques i així sucsesiva,ent fins que els nous animals que nasqueren no tenien ja gairebé res en comú amb els seus progenitors.

Aquesta explicació és basa en la conegudíssima teoria darqiniana de l'evolució. Neixen noves espècies a partir d'unes altres ja existens a causa dels canvis o mutacions en els nous individus.

Activitat 14

Amb qui t'identifiques més, amb Plató o Aristòtil?

Activitat 13

Comentari del fragment 2 del Fedó


1. Idees principals:

Podem resumir tot el fragment del Fedó en una idea bàsica, que és la que argumenta la concepció platònica de la immortalitat de les ànimes: l'idea de la successió de contraris. Segons això, donat que el contrari a la mort és la vida, la mort serà l'origen d'aquesta, de la mateixa manera que la vida és l'origen de la mort. Quan el cos mor, doncs, a l'ànima, seguint la regla dels contraris, li correspon la vida, i és per això que esdevé immortal.

2. Títol: Mor per viure

3. Anàlisi:

Aquest fragment, que correspon a un diàleg del Fedó en el que participin Sòcrates i Cebes, primerament es parla del mite o la creença que a l'ànima, després de la mort, li correspon restar a l'Hades, on patirà càstig si ho mereix o pel contrari serà feliç.
Plató, de la mà de Sòcrates, doncs, argumenta a través del concepte de la lluita de contraris i la successió de contraris, el fet que l'ànima és immortal, alhora que rebutja la creença en l'Hades i accepta la transmigració de l'ànima, ja que segons aquesta llei, la mort generarà vida, de la mateixa manera que aquesta esdevindrà la mort del cos.

4. Comparació:

El concepte dels contraris, la lluita entre els quals dóna lloc a l'harmonia, l'introduïu el presocràtic Heràclit, que defensava alhora el foc com el principi vital donat que representa aquesta contrarietat, és a dir, el món s'apaga i s'encén. La seva és, doncs, la mateixa idea que recupera Plató: el món sorgeix de la guerra dels contraris ja que tot es regeix per aquesta llei, el que està encès romandrà apagat, de la matixa manera que el que està viu esdevindrà mort i a la inversa.

Activitat 12

Comentari del fragment 1 del Fedó

1. Idees principals:
En aquest fragment del Fedó, Plató ens parla de la unió accidental entre cos i ànima, i la mostra com quelcom negatiu, ja que el cos actua com a presó i no deixa que l'ànima pugui arribar al món intel·ligible, que és, de fet, el seu lloc natural. El cos ens distrau, doncs, en la recerca d'aquests coneixements i se'ns deixa emportar per desitjos i altres sentiments que actuen a mode d'obstacle, allunyant-nos de la veritat.

2. Títol: Fortalesa de l'ànima per arribar a la ciència.

3. Anàlisi:

Plató estableix una clara relacio entre el món intel·ligible i l'ànima d'una banda i el món sensible i el cos d'una altre.
El cos, sensible i dèbil, exposat i influenciat pels sentiments, els paranys del món terrenal, impedeix que l'ànima, que tendeix al món intel·ligible i que es troba empresonada en una aparença imperfecta que no lo correspon, accedeixi als coneixements que per la seva naturalesa li pertoquen.
Segons Plató, per arribar a aquests coneixements cal que l'ànima ascendeixi des de la "realitat" que percebem (les suposicions i creences, és a dir, l'opinió), fins al més alt grau de la ciència, que suposa ja el coneixement de les idees i el de la més pura entre totes aquestes, la idea del bé.
Ara bé, aquest coneixement només pot ser adquirit per quelcom pur com l'ànima i el problema esdevé quan, en vida, el cos, impur per definició, no deixa que l'ànima trobi el seu mode corresponent i la seva perfecció absoluta per tal d'arribar a la ciència.

4. Comparació:

Aquesta concepció platònica del dualisme entre ànima i cos pot relacionar-se clarament amb l'establerta pels pitagorics, que també consideraven el cos una mena de presó de l'ànima.
D'altre banda, el text introdueix l'aspecte del coneixement, el coneixement de les idees que el cos no deixa adquirir a l'ànima i que figura el coneixament vertader, comparable a la via de la veritat de Parmènides, sinó que ens reté en els coneixements terrenals i mediocres, una mena de via de l'opinió, introduïda també per aquest autor.

Projecte 2

Context històric en el que visqué Sant Tomàs d'Aquino

El segle XIII va ser una època d'expansió econòmica; les ciutats gaudien de prosperitat i es van construir les grans catedrals gòtiques. En l'àmbit polític va sorgir la polèmica entre els reis i el papat sobre si el poder seglar havia de sotmetre's a l'eclesiàstic.

És també el període d'apogeu de l'Escolàstica, que es desenvolupa en les universitats. Una de les universitats més actives va ser la de París, famosa pels estudis de teologia, on hi havien mestres d'arreu del món i on a més s'estudiven nous manuscrits. Va ser en aquesta universitat on estudià Sant Tomàs, que obtengué el rau de mestre i una càtedra l'any 1256.

Per mitjà de les universitats va tenir lloc la recepció i l'estudi de textos grecs, sobretot d'Aristòtil, i àrabs, com els comentaris d'Averrois. L'accés als textos va ser possible gràcies a l'intercanvi cultural que va sorgir a través d'escoles de traductors com la de Toledo i també com a conseqüència de les croades. El sitema educatiu va millorar-se molt i començà a utilitzar mètodes didàctics universitaris que donaven més importància a l'estructura i el domini de la dialèctica.

En aquells moments van fundar-se també dos nous ordes religiosos: els franciscans (que es van concentrar en la predicació) i els dominics (dedicats a l'ensenyament), a aquesta darrera orde pertanyia Sant Tomàs.

A les acaballes del segle, van produir-se disputes entre els dialèctics, que aplicaven les regles de la lògica a la teologia, i els antidialèctics, que opinaven que lús de la lògica era perjudicial per a la fe. Quan Sant Tomàs va tornar a impartir classes a la Universitat de París l'any 1269 aquestes polèmiques ere molt habituals.