1. Idees principals: En aquest fragment del Fedó, Plató ens parla de la unió accidental entre cos i ànima, i la mostra com quelcom negatiu, ja que el cos actua com a presó i no deixa que l'ànima pugui arribar al món intel·ligible, que és, de fet, el seu lloc natural. El cos ens distrau, doncs, en la recerca d'aquests coneixements i se'ns deixa emportar per desitjos i altres sentiments que actuen a mode d'obstacle, allunyant-nos de la veritat.
2. Títol: Fortalesa de l'ànima per arribar a la ciència.
3. Anàlisi:
Plató estableix una clara relacio entre el món intel·ligible i l'ànima d'una banda i el món sensible i el cos d'una altre. El cos, sensible i dèbil, exposat i influenciat pels sentiments, els paranys del món terrenal, impedeix que l'ànima, que tendeix al món intel·ligible i que es troba empresonada en una aparença imperfecta que no lo correspon, accedeixi als coneixements que per la seva naturalesa li pertoquen. Segons Plató, per arribar a aquests coneixements cal que l'ànima ascendeixi des de la "realitat" que percebem (les suposicions i creences, és a dir, l'opinió), fins al més alt grau de la ciència, que suposa ja el coneixement de les idees i el de la més pura entre totes aquestes, la idea del bé. Ara bé, aquest coneixement només pot ser adquirit per quelcom pur com l'ànima i el problema esdevé quan, en vida, el cos, impur per definició, no deixa que l'ànima trobi el seu mode corresponent i la seva perfecció absoluta per tal d'arribar a la ciència.
4. Comparació:
Aquesta concepció platònica del dualisme entre ànima i cos pot relacionar-se clarament amb l'establerta pels pitagorics, que també consideraven el cos una mena de presó de l'ànima. D'altre banda, el text introdueix l'aspecte del coneixement, el coneixement de les idees que el cos no deixa adquirir a l'ànima i que figura el coneixament vertader, comparable a la via de la veritat de Parmènides, sinó que ens reté en els coneixements terrenals i mediocres, una mena de via de l'opinió, introduïda també per aquest autor.
Context històric en el que visqué Sant Tomàs d'Aquino
El segle XIII va ser una època d'expansió econòmica; les ciutats gaudien de prosperitat i es van construir les grans catedrals gòtiques. En l'àmbit polític va sorgir la polèmica entre els reis i el papat sobre si el poder seglar havia de sotmetre's a l'eclesiàstic.
És també el període d'apogeu de l'Escolàstica, que es desenvolupa en les universitats. Una de les universitats més actives va ser la de París, famosa pels estudis de teologia, on hi havien mestres d'arreu del món i on a més s'estudiven nous manuscrits. Va ser en aquesta universitat on estudià Sant Tomàs, que obtengué el rau de mestre i una càtedra l'any 1256.
Per mitjà de les universitats va tenir lloc la recepció i l'estudi de textos grecs, sobretot d'Aristòtil, i àrabs, com els comentaris d'Averrois. L'accés als textos va ser possible gràcies a l'intercanvi cultural que va sorgir a través d'escoles de traductors com la de Toledo i també com a conseqüència de les croades. El sitema educatiu va millorar-se molt i començà a utilitzar mètodes didàctics universitaris que donaven més importància a l'estructura i el domini de la dialèctica.
En aquells moments van fundar-se també dos nous ordes religiosos: els franciscans (que es van concentrar en la predicació) i els dominics (dedicats a l'ensenyament), a aquesta darrera orde pertanyia Sant Tomàs.
A les acaballes del segle, van produir-se disputes entre els dialèctics, que aplicaven les regles de la lògica a la teologia, i els antidialèctics, que opinaven que lús de la lògica era perjudicial per a la fe. Quan Sant Tomàs va tornar a impartir classes a la Universitat de París l'any 1269 aquestes polèmiques ere molt habituals.
En aquest text Plató ens argumenta la seva teoria de la reminiscència. Segons el text, doncs, i la teoria, el lloc natural de l'ànima és el món de les idees, el món intel·ligible, el qual a pogut comprovar abans de lligar-se al cos. Un cop efectiva aquesta unió, però, l'ànima oblida en gran mmesura els seus coneixements anteriors, però encara manté alguns records que se'ns presenten gràcies a la dialèctia i al contacte amb els objectes sensibles que participen de l'idea universal.
2. Títol: Fomentar el record
3. Anàlisi
La teoria de la reminiscència, exposada en la teoria de les idees, una de les quatre vias per accedir al coneixement de les idees, contant amb la catarsi, l'amor i la dialèctica. L'ànima, al contrari que el cos, és immortal, transmigra d'un cos a l'altre i a més, és natural del món de les idees, per tant, abans de restar lligada al cos, les ha contemplades, però un cop unides, les oblida. Aquesta amnèsia, però, no és completa, sinó que en cert grau, l'ànima recorda les idees, que a nosaltres se'ns presenten com innates. Per tal d'impulsar aquest record, calen la dialèctica i el contacte amb els objectes sensibles que participen d'una idea en qüestió, és a dir, per recordar l'idea de la bellesa serà necessari, d'una banda, el fet de contrastar la meva visió d'aquesta amb altres, a través de la dialèctica, i d'altra banda, que estigui en coctacte amb coses belles sensibles que em suscitin aquesta idea.
4. Comparació
La concepció platònica de la immortalitat de l'ànima ens recorda a la teoria de Pitàgores, que considerava l'ànima quelcom empressonat en el cos però amb existència infinita després de la mort d'aquest, segons ell, l'ànima transmigrava d'un cos a un altre en el primer alè d'un nedó. Plató accepta, doncs, aquetsa immortalitat i aquest dualisme entre cos i ànima que introdueix el pitagorisme. D'una altra banda, Plató s'oposa als sofistes en tant que aquets primerament, neguen l'existència de veritats i coneixements vàlids per a tothom, però Sòcrates supera aquesta concepció i posteriorment el seu deixeble hi introdueix la teoria del coneixement.
Vigència del mite de la caverna a l'actualitat Al meu parer el mite de la caverna es troba molt present a l'actualitat. En el Estat en el que visc, jo mateixa molts cops m'he sentit presa d'una mena de muntatge creat per les altes esferes del govern. No es difícil en absolut sentir-se així en un país on cada dia és noticia l'engany d'un polític diferent. Des de dalt, aquells que nosaltres mateixos escollim per dirigir el nostre país fent-los responsables de tot quant ens interessa aprofiten el seu poder per intentar fer-nos creure que tot funciona bé i que no hi ha cap problema. Les informació que ens donen al poble no és més que la que nosaltres volem sentir. Al telenotícies les seccions que parlen de política acostumen a amagar els detalls més escabrosos de les accions governamentals mentre ens expliquen els detalls més morbosos els successos quotidians per tal de mantenir-nos distrets amb qualsevol cosa, per tal de que no pensem ni ens amoïnem mentre els dirigents van fent al seu parer. Vivim doncs en una ciutat-caverna en la qual només veiem les ombres i aparences de les qüestions que, per viure en democràcia, tenim dret a conèixer al cent per cent. Som, també en moltes ocasions necis ciutadans-presoners que molts cops decidim tancar els ulls i fer que sí amb el cap per tal de no complicar-nos més l'existència. És el sol del mon de les idees la veritat a la que no ens permeten l'accés i que molts cops la nostra estupidesa ni tan sols ens dona la inquietud de conèixer.
El mite de la caverna es una al·legoria de Plató que fa referència la la situació de l'ésser humà en front el coneixement i apareix al setè llibre de la república ( etapa de maduresa).Aquest mite ens acosta la idea platònica de l'existència de dos mons, el de les idees (al que podem arribar mitjançant la raó) i el dels sentits o aparences, en el qual nosaltres som i coneixem través dels sentits i percepcions.
Aquest mite explica que hi ha una caverna on uns presoners resideixen lligats. Aquests presoners només tenen al davant una paret en la que veuen projectades les ombres d'uns objectes que uns homes passegen rere el mur on ells són lligats. Les ombres d'aquestes figures són l'únic que veuen i coneixen el presoners i aquests, per tant consideren que les ombres que veuen son d'objectes reals i no figures.
Un dels homes apressats i lligats aconsegueix escapar-se i sortir a fora de la caverna, primer té moltes dificultats per adaptar-se a la llum i es dirigeix als reflexos de les coses que hi ha en l'aigua, poc a poc mira els objectes directament i finalment por dirigir la vista al sol. Un cop aprecia la bellesa d'aquest nou món, el presoner escapat torna a la caverna per informar als seus companys però aquests no accepten el que diu i no es deixen alliberar.
En aquest mite els éssers humans som els presoners que vivim a la caverna, que representa el món dels sentits i només veiem les ombres des objectes, és a dir, les aparences.El presoner que fuig és el filòsof que busca conèixer l'altre món a pesar del dolor i esforç que això representa i que després aurá de guiar als altres presoners. El mon al qual s'enfronta és de les idees, poc a poc va descobrint totes elles i finalment descobreix el sol, que representa la idea jeràrquicament més important per a Plató, la idea del Bé, que és la més difícil de conèixer i per tant, al mite, la que més costa de mirar pel presoner fugit.
I - Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas. - Ya lo veo-dijo. - Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados. - ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros! - Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos? - ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas? - ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo? - ¿Qué otra cosa van a ver? - Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos? - Forzosamente. - ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar? - No, ¡por Zeus!- dijo. - Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados. - Es enteramente forzoso-dijo. - Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba? - Mucho más-dijo. II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .? - Así es -dijo. - Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas? - No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento. - Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio. - ¿Cómo no? - Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar. - Necesariamente -dijo. - Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían. - Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro. - ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos? - Efectivamente. - Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable? - Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida. - Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol? - Ciertamente -dijo. - Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?. - Claro que sí -dijo. III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública. - También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo.
________________________________________________
A més a més
El següent vidio explicatiu resumeix perfectament el mite de la caverna de Plató:
Hola!, Em dic Andrea i tinc 17 anys, estudio segon de batxillerat en la modalitat d'humanitats, m'agrada molt llegir, anar al cine i sortir amb les meves amigues. Em considero una persona força divertida i amable, bastant responsable i una mica tossuda.
