Activitat 13

Comentari del fragment 2 del Fedó


1. Idees principals:

Podem resumir tot el fragment del Fedó en una idea bàsica, que és la que argumenta la concepció platònica de la immortalitat de les ànimes: l'idea de la successió de contraris. Segons això, donat que el contrari a la mort és la vida, la mort serà l'origen d'aquesta, de la mateixa manera que la vida és l'origen de la mort. Quan el cos mor, doncs, a l'ànima, seguint la regla dels contraris, li correspon la vida, i és per això que esdevé immortal.

2. Títol: Mor per viure

3. Anàlisi:

Aquest fragment, que correspon a un diàleg del Fedó en el que participin Sòcrates i Cebes, primerament es parla del mite o la creença que a l'ànima, després de la mort, li correspon restar a l'Hades, on patirà càstig si ho mereix o pel contrari serà feliç.
Plató, de la mà de Sòcrates, doncs, argumenta a través del concepte de la lluita de contraris i la successió de contraris, el fet que l'ànima és immortal, alhora que rebutja la creença en l'Hades i accepta la transmigració de l'ànima, ja que segons aquesta llei, la mort generarà vida, de la mateixa manera que aquesta esdevindrà la mort del cos.

4. Comparació:

El concepte dels contraris, la lluita entre els quals dóna lloc a l'harmonia, l'introduïu el presocràtic Heràclit, que defensava alhora el foc com el principi vital donat que representa aquesta contrarietat, és a dir, el món s'apaga i s'encén. La seva és, doncs, la mateixa idea que recupera Plató: el món sorgeix de la guerra dels contraris ja que tot es regeix per aquesta llei, el que està encès romandrà apagat, de la matixa manera que el que està viu esdevindrà mort i a la inversa.

Activitat 12

Comentari del fragment 1 del Fedó

1. Idees principals:
En aquest fragment del Fedó, Plató ens parla de la unió accidental entre cos i ànima, i la mostra com quelcom negatiu, ja que el cos actua com a presó i no deixa que l'ànima pugui arribar al món intel·ligible, que és, de fet, el seu lloc natural. El cos ens distrau, doncs, en la recerca d'aquests coneixements i se'ns deixa emportar per desitjos i altres sentiments que actuen a mode d'obstacle, allunyant-nos de la veritat.

2. Títol: Fortalesa de l'ànima per arribar a la ciència.

3. Anàlisi:

Plató estableix una clara relacio entre el món intel·ligible i l'ànima d'una banda i el món sensible i el cos d'una altre.
El cos, sensible i dèbil, exposat i influenciat pels sentiments, els paranys del món terrenal, impedeix que l'ànima, que tendeix al món intel·ligible i que es troba empresonada en una aparença imperfecta que no lo correspon, accedeixi als coneixements que per la seva naturalesa li pertoquen.
Segons Plató, per arribar a aquests coneixements cal que l'ànima ascendeixi des de la "realitat" que percebem (les suposicions i creences, és a dir, l'opinió), fins al més alt grau de la ciència, que suposa ja el coneixement de les idees i el de la més pura entre totes aquestes, la idea del bé.
Ara bé, aquest coneixement només pot ser adquirit per quelcom pur com l'ànima i el problema esdevé quan, en vida, el cos, impur per definició, no deixa que l'ànima trobi el seu mode corresponent i la seva perfecció absoluta per tal d'arribar a la ciència.

4. Comparació:

Aquesta concepció platònica del dualisme entre ànima i cos pot relacionar-se clarament amb l'establerta pels pitagorics, que també consideraven el cos una mena de presó de l'ànima.
D'altre banda, el text introdueix l'aspecte del coneixement, el coneixement de les idees que el cos no deixa adquirir a l'ànima i que figura el coneixament vertader, comparable a la via de la veritat de Parmènides, sinó que ens reté en els coneixements terrenals i mediocres, una mena de via de l'opinió, introduïda també per aquest autor.